El cas de Joan 2

       Començar a caminar és un dels moments més especials en el desenvolupament d'un xiquet, tant per a ell com per als seus pares.

 
     No hi ha una edat determinada perquè el xiquet comence a caminar. Alguns xiquets comencen a caminar als nou mesos, i altres als 12 o 13 mesos d'edat. Cada xiquet evoluciona a un ritme diferent.  

       Els pares només han de començar a preocupar-se quan el xiquet no camina a partir dels 18 mesos.
 

En aquest cas, Joan té un any i mig i encara no camina. És normal que Ana es preocupe, hauria de parlar amb els pares i que ells vagen al pediatre per a que reben l'orientació necessària, o que descarten algun problema que pugue presentar el xiquet.
 

      Alguns experts afirmen que el caminar del xiquet és genètic. Si els seus pares van caminar en una edat primerenca, el xiquet també ho farà. El mateix passarà si hi va haver algun retard. A part d'això, el caminar d'hora o no, està relacionat amb el físic del nadó, amb el seu pes, la seva alçada, si té algun problema o algun trastorn, si fa exercicis, si rep o no estímuls. Depèn també del seu entorn.
 

    Cal donar-li temps al xiquet, perquè no tots aconsegueixen caminar a la mateixa edat. Cadascú té el seu propi ritme d'aprenentatge.
 

Una solució per a que progresse és treure-li la por i estimular-li a caminar:

Per aconseguir que no tingui por, el xiquet ha de acostumar-se a caure i veure que no li passa res. La seva mare ha de tenir la mateixa actitud i no ha d'expressar les seves pors quan es cau. No ha sobreprotegir al xiquet.

Per estimular-li, Ana podria fer exercicis a l'escola infantil per a que enforteixi els braços i les cames.

El cas de Joan

   Començar a caminar és un dels moments més especials en el desenvolupament d'un xiquet, tant per a ell com per als seus pares.

 
     No hi ha una edat determinada perquè el xiquet comence a caminar. Alguns xiquets comencen a caminar als nou mesos, i altres als 12 o 13 mesos d'edat. Cada xiquet evoluciona a un ritme diferent.  

       Els pares només han de començar a preocupar-se quan el xiquet no camina a partir dels 18 mesos.
 

En aquest cas, Joan té un any i mig i encara no camina. És normal que Ana es preocupe, hauria de parlar amb els pares i que ells vagen al pediatre per a que reben l'orientació necessària, o que descarten algun problema que pugue presentar el xiquet.
 

      Alguns experts afirmen que el caminar del xiquet és genètic. Si els seus pares van caminar en una edat primerenca, el xiquet també ho farà. El mateix passarà si hi va haver algun retard. A part d'això, el caminar d'hora o no, està relacionat amb el físic del nadó, amb el seu pes, la seva alçada, si té algun problema o algun trastorn, si fa exercicis, si rep o no estímuls. Depèn també del seu entorn.
 

    Cal donar-li temps al xiquet, perquè no tots aconsegueixen caminar a la mateixa edat. Cadascú té el seu propi ritme d'aprenentatge.
 

Una solució per a que progresse és treure-li la por i estimular-li a caminar:

Per aconseguir que no tingui por, el xiquet ha de acostumar-se a caure i veure que no li passa res. La seva mare ha de tenir la mateixa actitud i no ha d'expressar les seves pors quan es cau. No ha sobreprotegir al xiquet.

Per estimular-li, Ana podria fer exercicis a l'escola infantil per a que enforteixi els braços i les cames.

El cas d'Elena 2

  
      Elena té 15 mesos i encara no diu cap paraula, els xiquets i xiquetes comencen a pronunciar les primeres paraules cap al final del primer any de vida i Elena encara no diu res, és possible que tingue un problema d'audició, per això també es distrau fàcilment.

     Miguel ha fet bé en avisar als seus pares de que la xiqueta pot tindre un problema d'audició. Els pares d'Elena no haurien d'esperar en anar a veure un especialista, ja que ell a través d'estudis audiomètrics, detectarà el nivell de la seva capacitat auditiva.

     Elena té uns pares joves, i per motiu de treball, han de deixar-la amb la seva iaia, i no rep tota l'atenció que hauria de necessitar. El desenvolupament de la parla i del llenguatge depenen de la capacitat de sentir, si la xiqueta no escolta i no desenvolupem en ella, habilitats auditives, no serà capaç d'aprendre ni reproduir els sons, no entendrà el significat d'ells i per tant no podrà parlar.

     No canviaria a Elena de classe, perquè una vegada detectat el problema ja es poden prendre unes mesures adequades, i Elena podria sentir-se malament per estar amb xiquets més xicutinys que ella, possiblement els seus companys a través del joc la estimulen i, a poc a poc vagi pronunciant algunes paraules.

Tampoc la castigaria perquè ella no té culpa de tindre uns pares que no es preocupen prou d'ella, i tampoc que no se li hage detectat a temps el problema d'audició.

     Miguel per Ajudar a Elena hauria de parlar-li de front, amb paraules senzilles. No cridant, parlant-li de front a poc a poc, a la seva alçada perquè li pugue vore bé la cara. No ha de parlar de pressa, ho ha de fer clar, amb un llenguatge melòdic i a un ritme adequat i emprant gestos.

El cas d'Elena.

       Elena té 15 mesos i encara no diu cap paraula, els xiquets i xiquetes comencen a pronunciar les primeres paraules cap al final del primer any de vida i Elena encara no diu res, és possible que tingue un problema d'audició, per això també es distrau fàcilment.

      Miguel ha fet bé en avisar als seus pares de que la xiqueta pot tindre un problema d'audició. Els pares d'Elena no haurien d'esperar en anar a veure un especialista, ja que ell a través d'estudis audiomètrics, detectarà el nivell de la seva capacitat auditiva.

    Elena té uns pares joves, i per motiu de treball, han de deixar-la amb la seva iaia, i no rep tota l'atenció que hauria de necessitar. El desenvolupament de la parla i del llenguatge depenen de la capacitat de sentir, si la xiqueta no escolta i no desenvolupem en ella, habilitats auditives, no serà capaç d'aprendre ni reproduir els sons, no entendrà el significat d'ells i per tant no podrà parlar.

     No canviaria a Elena de classe, perquè una vegada detectat el problema ja es poden prendre unes mesures adequades, i Elena podria sentir-se malament per estar amb xiquets més xicutinys que ella, possiblement els seus companys a través del joc la estimulen i, a poc a poc vagi pronunciant algunes paraules.
Tampoc la castigaria perquè ella no té culpa de tindre uns pares que no es preocupen prou d'ella, i tampoc que no se li hage detectat a temps el problema d'audició.

      Miguel per ajudar a Elena hauria de parlar-li de front, amb paraules senzilles. No cridant, parlant-li a poc a poc i clar, amb un llenguatge melòdic i a un ritme adequat.

Sessió de psicomotricitat 2

La Psicomotricitat és una intervenció centrada sobre la globalitat del xiquet a partir de la comprensió d'una expressivitat corporal, on el cos en moviment, la intel · ligència i l'afecte estan units Té com a finalitat afavorir l'expressivitat psicomotriu del xiquet, en el qual es dóna la unió entre l'estructura motriu, l'estructura afectiva i les possibilitats cognitives. L’infant és un ser global, la interrelació entres els aspectes motrius, cognitius, afectius i socials de la persona. A partir d’aquesta globalitat es pot comprendre els desitjos, les possibilitats de comunicació, etc.

L’educació psicomotriu és una pràctica educativa , que a partir de la vivència del cos, moviment i acció, actua sobre la globalitat del xiquet, per tal que aprengue a conèixer a si mateix i  relacionar-se amb els altres.

Eric acaba de tindre un germà, i l'arribada d'un nou membre de la família és un canvi important, tal com donar-li més atencions al nounat, això suposa una mica d'exclusió cap a Eric, el qual pot estar sentint gelosia ja que ha deixat de ser el centre d'atenció dels seus pares i potser se senti malament per això.

Sandra està actuant de manera correcta a preparar la seva pròxima sessió de psicomotricitat, ja que mitjançant la sessió pot veure la manera d'actuar i les emocions que poden arribar a expressar Eric.

Actuaria de la mateixa manera que Sandra i a través dels diferents jocs observar per saber que necessita Eric per poder ajudar o comunicar als pares. Em centraria en la fase d'expressivitat motriu i simbòlica ja que en aquesta fase, els xiquets descarreguen molta quantitat d'energia, tensió, etc ... i es tracta que el xiquet visqui els seus moviments, descobrint a cada moment internament, sentint el plaer dels mateixos i del que li aporta, aconseguint una descàrrega tònica que el portarà a assolir la descàrrega emocional. Alhora que s'avança en la motricitat, el xiquet anirà disminuint el seu esforç, de manera que anirà dirigint la seva atenció cap als diferents objectes de la sala, previ al joc simbòlic. Aquí es manifestarà la vivència personal de cada un, ja que és d'aquesta manera quan el xiquet intentarà entendre la realitat de la seva experiència simulant en el joc.